Avui, 44 anys després que les companyes de Stonewall prenguessin els carrers de Nova York per dir que ja no podien donar ni un pas enrere en els drets de les persones, als Països Catalans la lluita per l’alliberament sexual continua tenint el mateix sentit objectiu.

I és que, com hem dit, 44 anys després i en un context on semblava que s’havien assolit les màximes quotes d’alliberament per a totes les persones LGTI, just el contrari del que qualsevol de nosaltres podia pensar, l’ofensiva contra els nostres drets s’ha intensificat.

Una ofensiva engegada per la dreta més rància de l’estat, una ofensiva que carrega en tots els nostres drets, com a poble, com a classe, i també i com sempre hem denunciat contra els nostres cossos i sexualitats.

Una ofensiva que pren moltes formes; declaracions de bisbes homòfobs i ministres que continuen sacsejant l’opinió pública tractant-nos de malaltes, atacs contra les poques mesures que ens equiparaven legalment a tota la població en tant que lesbianes, gais i transsexuals, atacs contra el que ja era una minsa i insuficient educació per la diversitat sexual a escoles i instituts, retallades en matèria de prevenció sexual i en programes dirigits a les persones amb VIH, reformes legislatives contra el dret a decidir de les dones, i boicots com el del PP i CIU al principat a la llei contra l’homofòbia, una llei que tot i que sabem que no cobreix totes les problemàtiques que ens afecten, comença a afrontar-les.

En definitiva, una ofensiva contra tot allò que podia desprendre un cert aire a drets de totes les persones, i contra les formes de vida que no concorden amb el nacionalcatolicisme del PP.

Però no ens enganyem, aquesta ofensiva no ve de nou, fa massa anys que patim la duresa del patriarcat i de l’heternormativitat. Un sistema que ens obliga a seguir uns cànons relacionals sexo-afectius des que som ben petites, que ens diu com ens hem de comportar i vestir, que construeix de manera monolítica els nostres gèneres i sexualitats. Un règim ideològic que a dia d’avui continua matant i assassinant arreu del món, que continua perseguint les sexualitats dissidents, que invisibilitza les lesbianes obviant-les a ulls de la societat, que patologitza les qui no encaixem en els paràmetres del binomi home-dona i que, en un pla diferent, ens intenta encaixar en els circuits del consum rosa, eliminant qualsevol rastre de contingut revolucionari de les nostres identitats.

Lluny de sentir-nos víctimes, avui 28 de juny i sempre, agafem el relleu de totes les lluitadores de Stonewall, de totes les companyes que prenien els carrers als anys 70 a Barcelona jugant-se en molts casos la seva integritat, de les insubmises marikes que cridaven que cap exèrcit ens faria iguals, de les que apostataven front l’església i la cultura de la por, i que plantaven cara a l’assimilació del capitalisme rosa.

Avui denunciem i cridem que cap ofensiva ultra-catòlica ens farà retrocedir, que cap govern feixista retallarà les nostres sexualitats, que cap sistema reaccionari ens farà obeir la seva aparent normalitat.

Avui desobeïm i diem que són temps de lluita al carrer, de banderes roses onejant al vent, d’escratxs feministes i per l’alliberament sexual, de plantar cara, de visibilitzar les nostres sexualitats dissidents, de construir els nostres gèneres com vulguem i on vulguem.

Conscients que qualsevol procés d’alliberament nacional o social que no inclogui un alliberament integral de les nostres sexualitats, mai no serà un procés real d’alliberament, perquè un poble mai serà lliure si la seva gent no ho és.

Visca el 28 de juny!

NI MALALTES NI OBEDIENTS, SEXUALITATS DISSIDENTS!
VISIBILITZEM-NOS!